“On n’enseigne que ce que l’on est” (Jean Jaurès)

En matèria d’educació, tinc un lema que guia la meva manera de treballar. Rudolf Steiner ho va expressaar així: “No sereu bons professors si us concentreu només en el que feu i no en el que sou”. En definitiva, es tracta de predicar amb l’exemple. Cal prendre consciència de com ensenyem amb les accions i no amb les paraules. Si estic motivada, motivo els meus alumnes. Si estimo la matèria, més fàcilment els agradarà a ells/elles. Si entro per la porta amb un somriure, el clima de la classe serà més optimista.

Mirar-los als ulls, demostrar que els tinc presents i fer-me jo present. Preguntar-los com estan, quines són es les seves dificultats, verbalitzar quins crec que són els seus punts forts, acompanyar-los en la millora dels seus punts febles. La feina és conjunta. L’aprenentatge és mutu. El compromís és seu i meu.

Cultivar la bona comunicació i la confiança a les aules és part de la nostra feina. El respecte i l’aprenentatge davant les diferències. Mostrar-nos humans, persones autèntiques: amb les nostres virtuts i les nostres febleses. I encoratjar-los a avançar en el seu camí de manera cada vegada més autònoma, mentre nosaltres també avancem en el nostre.

L’alumnat aprèn de com som, davant la vida i les dificultats. Recordaran els nostres gestos i la nostra mirada, i no tant el contingut del que els hem ensenyat. Jean Jaurès també ho va expressar molt bé: “On n’enseigne pas ce que l’on sait ou ce que l’on croit savoir: on n’enseigne et on ne peut enseigner que ce que l’on est” (“No ensenyem el que sabem o el que creiem saber: només s’ensenya i només es pot ensenyar el que som”).

Bon courage à tou.te.s!! 😉

 

Estimar i estimar-se : la solució

No paro de repetir als meus alumnes de secundària i Batxillerat que el més important en aquests moments és cuidar-se i cuidar dels que estan a prop seu. La primera tasca que els vaig proposar va ser escriure un diari on expliquessin com se senten, quin és l’objectiu es marquen cada dia i quin és el millor moment del dia que han passat. Jo també l’escric i el comparteixo amb ells. I no m’amago dels moments de por, preocupació o tristesa: sé que negar-los no ajuda. Ells tampoc ho fan. I alguns diuen sentir-se cansats, desanimats o avorrits. Saber gestionar tot això serà el millor dels aprenentatges d’aquest temps de confinament.

Una de les coses que em preocupa, a part dels efectes del coronavirus, és l’estrès posttraumàtic que generarà aquesta situació extraordinària. Sortir de casa serà tota una fita. I ara que estem tancats és quan hem de visualitzar com ho afrontarem. Cal interioritzar sentiments, connectar amb nosaltres mateixos, i no fugir-ne. Tenim la responsabilitat d’estar el millor possible, per dintre i per fora: cuidar el nostre cos i també la nostra ànima. Però no des d’un optimisme forçat, sinó des de la consciència, des del realisme. És la tasca més important. La resta, a aquestes alçades, és totalment secundari.

Molts ja no sabem què dir a les xarxes, ni com dir-ho. Perquè entre tants vídeos, fotos, whatsapp i skypes, connectem amb la crua realitat i amb la por que fa que no parlem de com ens sentim en realitat. Sempre volem mostrar la millor cara a les xarxes socials. I potser és així com ha de ser. Però ara tocaria també pensar en trobar aquells espais per a compartir des d’una altra perspectiva: escoltant el patiment, les pors, la ràbia, o la tristesa d’uns i altres. I com més aviat comencem, millor.

Hi ha persones a qui els ha tocat de prop el coronavirus, persones que ja patien malalties greus abans, persones confinades amb problemes de convivència o fins i tot que pateixen maltractaments, persones que ja han perdut la seva feina, d’altres que saben que la perdran i que no podran pagar el lloguer o el menjar. Estem caient en un precipici que no sabem on ens portarà. I davant d’aquesta crisi que provocarà canvis encara desconeguts, l’únic que ens salvarà és l’amor. Estimeu, doncs, i estimeu-vos: és l’única solució.

 

L’assignatura pendent:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un any més, des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, impartim aquest curs 2019-2020, a escoles i instituts el Taller de periodisme crític i social. Cal incentivar als centres educatius la necessitat de veure certes cares ocultes de la professió, per tal que aprenem a formular-nos preguntes des de l’anàlisi dels fragments i dels espectres de realitat que ens arriben a través dels mitjans. Aprofundir en la perspectiva de gènere aporta pistes sobre com llegir entre línies, com captar certs continguts capciosos, com no caure en certes trampes, com qüestionar el que llegim o veiem. Tenim la responsabilitat social de ser consumidors de mitjans exigents. I cal donar eines als centres educatius per a què això sigui possible. Seguirem en aquesta línia, mentre el periodisme crític continuï sent l’assignatura pendent.

Clicant aquí podeu accedir al contingut d’aquests tallers.

“Amb veu de dona. Experiències de dones docents”

Vull agrair al Departament de Joventut de l’Ajuntament de Badalona per haver comptat amb mi per a l’acte d’inauguració de la 7ena Fira de l’Ensenyament de la ciutat. Ha estat tot un plaer compartir amb aquestes cinc docents una passió comuna des de la visió de gènere. Una conversa enriquidora, transformadora.

El que considero més important en aquest camí de l’educació és: Primer de tot, gaudir aprenent.. sempre! Segon, l’autoconfiança. Tercer, la il·lusió. Quart, saber aixecar-se després de cada caiguda. I cinquè, envoltar-se de persones positives, inspiradores i enriquidores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

50 anys i més. Educació L’H:

Participar en actes d’homenatge a centres educatius és molt satisfactori. Cal reconèixer la tasca dels professionals de l’Ensenyament que dia a dia treballen des del compromís i la vocació. Les escoles són l’ànima de la nostra societat. Felicitats i gràcies!!

Aquí podeu veure la notícia de l’acte a l’informatiu de TV de l’Hospitalet: https://www.alacarta.cat/embed/5c6d9f0d89dfd017d4eb0111

 

El dubte i el poder de les escoles

La meva trajectòria ve marcada per dues professions apassionants: l’ensenyament i el periodisme. Durant anys, he gaudit amb la meva faceta de comunicadora, sempre guiada per una consciència social i humanista. La base de tot: la pregunta, la curiositat, el voler saber i -a partir d’això- actuar en coherència amb el que pensem i sentim. La meva màxima sempre ha estat que siguin els espectadors, els oients i els lectors qui extreguin les seves pròpies conclusions o qui generin les seves pròpies preguntes, davant de la realitat.

Els periodistes hauríem de ser simples transmissors de petits fragments d’aquesta àmplia realitat, sense amagar la seva complexitat, la seva magnitud, el seu canvi constant. Tenim la responsabilitat de generar el dubte, de proposar a tothom que fugi d’un pensament únic i simplificat, d’animar a què un es qüestioni a un mateix dia rere dia.

Fa anys que detecto la fragilitat de la professió periodística, mai he vist que realment fos un quart poder. Molts ja veuen evident que és una “professió titella” de la política i del món empresarial. Lamentable, tal com ho són les actituds mediocres, manipuladores, dèspotes, narcisistes i poc generoses que, de vegades, provoca en la gent de la professió aquesta trista “dependència”.

Tot i així, cal seguir estimant aquesta professió. El periodisme és una actitud davant la vida: sana, recomenable i que no té res a veure amb els mitjans de comunicació. Té a veure amb una visió de les coses basada en la pregunta. Hem de dubtar dels entrevistats, hem de dubtar dels mitjans que ens contracten, hem de dubtar de nosaltres mateixos. I hem de conviure amb la incertesa i la recerca de la veritat. Una veritat que mai assolirem. L’únic camí és aquest. I no el de les afirmacions taxatives, el dels arguments inflexibles o el de voler simplement tenir la raó, sense respectar ni obrir-se a les opinions dels altres.

La meva faceta com a educadora també parteix d’aquesta premissa. Res més important hi ha que educar amb la consciència d’un mateix i la de l’altre: aprenent a elaborar les pròpies reflexions i alhora respectant la dels altres, assumint que el món és canviant, prenent responsabilitats en la societat amb les accions del dia a dia, analitzant la realitat i veient-la des de diferents perspectives, valorant els valors propis i els dels altres – tot i les discrepàncies, sempre saludables.

D’aquí, el valor de les escoles. Veig cada dia i des de fa temps, com professors i mestres treballen amb aquest esperit, tot i les mil i una dificultats que troben en la seva tasca, per falta de recursos i de temps. Sembla que hi ha un sector de la població vol carregar sobre la comunitat educativa tota aquella ràbia acumulada que es té a causa de com van les coses, a la nostra societat. Potser caldria preguntar-nos tots plegats: què no fem bé? I assumir que tenim uns límits i també, una sèrie de responsabilitats. Una d’elles és allunyar-nos i convidar als altres a fugir del pensament únic: per a entendre’ns i conviure millor, per a no perdre energies en batalles estúpides, per a escoltar als altres, mirar-los als ulls i alhora expressar-nos en llibertat des del respecte i la bona fe.

Decàleg per a una bona entrevista

Aquest article publicat a la revista #ReportCat de @periodistes_cat, m'ha permès compartir amb el periodista @Xaviero5 quines són, al meu parer, les claus per a fer una bona entrevista; i endinsar-me així de nou en el millor dels gèneres periodístics: https://t.co/Av3Z51z1pZ

— Auro Anton (@auro_anton) April 15, 2021

¿Paradiso perduto?

Escuchar la banda sonora de “Cinema Paradiso” es como una caricia al corazón. La sensibilidad de Ennio Morricone invita al ensueño y al recuerdo de imágenes bonitas. Y mientras la escucho hoy, me aparece un sentimiento de agradecimiento a los momentos bonitos del pasado.

A veces nos olvidamos de ellos, pensando en todo aquello que nos falta, más que en lo que nos regaló la vida: y sí, me regaló abrazos, besos, amores, amistades, paisajes, sueños, fantasías, risas, brisas, susurros de personas bonitas y sensibles. Algunas vinieron y se fueron; otras aparecen de manera intermitente; y a unas cuantas las tengo siempre presentes, en mi corazón, estén donde estén. Y todo es bonito. Todo fue y es un regalo. Incluso, a pesar de que ese momento bonito acabase siendo amargo. Siempre algo florece después: un alivio, un consuelo, un perdón, un olvido, un adiós.

No tengo miedo a la muerte. Sí, a otras cosas: me gustaría que mis hijas acumulasen recuerdos bonitos de su madre – queriéndolas, abrazándolas, cogiéndolas de la mano, levantándolas, acompañándolas, riendo, llorando, abrazando, hablando, estando. Pero no decido yo el tiempo restante. Así que quizás se trata de vivir momentos eternos desde siempre. Porque si el tiempo es relativo, un segundo puede ser infinito. Y lo es.

No hay paraísos perdidos. Hay paraísos presentes que viajan en el tiempo y que a veces nos visitan para dibujarnos sonrisas y lágrimas en ojos llenos de emoción. Y eso es vida. Y también eternidad.

“Tot es mou” de TV3 emet el vídeo del poema “Fins a la lluna”

@totesmoutv3 emet el vídeo del poema "Fins a la lluna" dedicat als àngels i astronautes #sanitaris #coronavirus. Gràcies per a fer-los arribar aquest missatge d'amor i de confiança en el futur ❤️🚀 pic.twitter.com/IWHHFtwef2

— Aurora Anton (@auro_anton) May 1, 2020

El Huffington Post publica el vídeo del poema “Hasta la luna” para agradecer el trabajo diario de ángeles y astronautas

Gracias a El Huffington Post por hacerlo llegar a nuestros ángeles y astronautas:

Per a tots els àngels i astronautes… Gràcies!!

Inspirada per una amiga que va estar ingressada a l’hospital i per dues altres amigues infermeres-astronautes, em vaig animar a escriure un text per a dedicar-lo al personal sanitari el dia de Sant Jordi.

La nit abans, vaig pensar que llegit per una actriu amb veu de nena, podria donar més vida al text. L’Alba Aluja no va trigar ni un minut a dir que sí, després de llegir el poema.

Finalment, tot i que sóc molt curosa amb la imatge de les meves filles, em va sortir fer un vídeo, on la petita interpretava el paper de nena que veu àngels i astronautes, i la “gran” interaccionava amb ella per a mostrar aquest amor que volíem fer arribar a metges i infermers que, tot i estar tan fatigats, somriuen cada dia amb la mirada per a animar els seus pacients.

És un missatge d’amor i de confiança en el futur, amb aquests àngels-astronautes com a veritables protagonistes. Esperem que us agradi i que el compartiu.

Clicant la imatge veuràs la petita història en vídeo del poema “Fins a la lluna”.

Fins a la lluna

Mamà, jo he vist un àngel…

Plorava d’amagat

per després

regalar-me un somriure.

Anava vestit de blanc

i m’abraçava

amb la mirada.

Semblava un astronauta

i cada dia em convidava

a viatjar fins a la lluna.

El seu cohet era màgic;

i de camí a la lluna,

us veia a vosaltres.

Mamà, jo he vist un àngel:

em somreia cada dia

amb els seus ulls.

Tenia una veu dolça

i superpoders!!!

El poder de despertar

l’esperança en tots nosaltres.

El poder de fer-nos veure

que la vida és bonica.

El poder de confiar

en un futur

on tot pot ser millor.

 

(versió pdf)      

Feliç Sant Jordi i molt d’amor a tots els àngels i astronautes… Gràcies!!!

El camí per trobar-te

Repassant vivències del passat, recordo riures i plors, amors i desamors, alegries i tristeses, il·lusions i decepcions, èxits i fracassos, començaments i finals.

Coneixes les meves febleses, el que m’ha fet tremolar i caure; la meva sensibilitat: aliada, fidel companya, amiga i traïdora al mateix temps.

Acaricies les meves ferides amb tendresa: i no es curen, però el dolor s’apaivaga amb la teva mirada indulgent, comprensiva, pacient.

Em dones la mà per anar junts a qualsevol lloc i a tot arreu.

I no et trobo a faltar mai: perquè sempre estàs amb mi, dins del meu cor, de la meva essència.

Agraeixo a l’univers el regal de poder caminar junts al llarg d’aquesta vida.

Sento que tot pren sentit: el meu passat, la meva vida, amor, ha estat el camí per trobar-te.

Vida, mort, eternitat.

Tot, al teu costat.

La mochila

Cuando saltas en el tiempo y aún no crees que algunos se fueron, porque los sientes presentes. Cuando otros se alejaron, al tomar otros caminos y, aún así, están contigo. Cuando el ayer y el hoy se unen. Vives los besos, las miradas y las caricias de aquel entonces en que sin darte cuenta conectabas con el infinito. Lo absoluto es mágico: no entiende de canas ni arrugas. Y es bello, potente, intenso: nada puede describirlo.

También está presente la tristeza de mi corazón roto en trocitos. Porque el amor tiene esas cosas: traiciona la inocencia y se transforma en desengaño. Y algo ahí muere, para hacer renacer otros sentires que se construyen sobre ruinas.

Sí, también es bello. Y al dolor hay que abrazarlo, para que él solito aprenda a irse por la puerta, de puntillas, silencioso, sin que nos demos cuenta. De repente una sonrisa o una agradable brisa de aire fresquito en las noches de verano hacen que todo cambie por un instante: un instante eterno, infinito.

Todo va juntito en una mochilita, cariño, como la que tú llevas a la escuela, pero que no se ve. Y de allí saco tantas cosas para regalarte, con la esperanza de que tus pasos avancen más rápido que los míos. Una libreta con apuntes de los días en que lloré o que reí, en que añoré o compartí. Un lápiz con el que escribir mis recuerdos y mis deseos. Una regla para dibujar líneas que me dirigiesen allí o allá, lejos o cerca. Una goma para intentar borrar lo imborrable. Un sacapuntas para afinar en mis decisiones. Y un rotulador para marcar que el día en que naciste todo volvió a empezar.

A la meva filla Jana… 

Aurora Antón

13 de febrero de 2020