És per a mi un honor que la Coordinadora d’ONG Solidàries i el Col·legi de Periodistes de Girona hagin comptat amb mi per a participar en aquesta taula rodona el 12 de novembre a la Biblioteca Carles Rahola. El meu punt de partida?: “Encara cal trencar paradigmes heredats, més autocrítica, i una revisió constant dels nostres valors: el futur passa per la nostra transformació”. Seguirem observant, reflexionant i compartint. Gràcies per la confiança! Més informació aquí.
Vull agrair al Departament de Joventut de l’Ajuntament de Badalona per haver comptat amb mi per a l’acte d’inauguració de la 7ena Fira de l’Ensenyament de la ciutat. Ha estat tot un plaer compartir amb aquestes cinc docents una passió comuna des de la visió de gènere. Una conversa enriquidora, transformadora.
El que considero més important en aquest camí de l’educació és: Primer de tot, gaudir aprenent.. sempre! Segon, l’autoconfiança. Tercer, la il·lusió. Quart, saber aixecar-se després de cada caiguda. I cinquè, envoltar-se de persones positives, inspiradores i enriquidores.
Participar en actes d’homenatge a centres educatius és molt satisfactori. Cal reconèixer la tasca dels professionals de l’Ensenyament que dia a dia treballen des del compromís i la vocació. Les escoles són l’ànima de la nostra societat. Felicitats i gràcies!!
Aquí podeu veure la notícia de l’acte a l’informatiu de TV de l’Hospitalet: https://www.alacarta.cat/embed/5c6d9f0d89dfd017d4eb0111
Un any més, des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, impartim aquest curs 2019-2020, a escoles i instituts el Taller de periodisme crític i social. Cal incentivar als centres educatius la necessitat de veure certes cares ocultes de la professió, per tal que aprenem a formular-nos preguntes des de l’anàlisi dels fragments i dels espectres de realitat que ens arriben a través dels mitjans. Aprofundir en la perspectiva de gènere aporta pistes sobre com llegir entre línies, com captar certs continguts capciosos, com no caure en certes trampes, com qüestionar el que llegim o veiem. Tenim la responsabilitat social de ser consumidors de mitjans exigents. I cal donar eines als centres educatius per a què això sigui possible. Seguirem en aquesta línia, mentre el periodisme crític continuï sent l’assignatura pendent.
La meva trajectòria ve marcada per dues professions apassionants: l’ensenyament i el periodisme. Durant anys, he gaudit amb la meva faceta de comunicadora, sempre guiada per una consciència social i humanista. La base de tot: la pregunta, la curiositat, el voler saber i -a partir d’això- actuar en coherència amb el que pensem i sentim. La meva màxima sempre ha estat que siguin els espectadors, els oients i els lectors qui extreguin les seves pròpies conclusions o qui generin les seves pròpies preguntes, davant de la realitat.
Els periodistes hauríem de ser simples transmissors de petits fragments d’aquesta àmplia realitat, sense amagar la seva complexitat, la seva magnitud, el seu canvi constant. Tenim la responsabilitat de generar el dubte, de proposar a tothom que fugi d’un pensament únic i simplificat, d’animar a què un es qüestioni a un mateix dia rere dia.
Fa anys que detecto la fragilitat de la professió periodística, mai he vist que realment fos un quart poder. Molts ja veuen evident que és una “professió titella” de la política i del món empresarial. Lamentable, tal com ho són les actituds mediocres, manipuladores, dèspotes, narcisistes i poc generoses que, de vegades, provoca en la gent de la professió aquesta trista “dependència”.
Tot i així, cal seguir estimant aquesta professió. El periodisme és una actitud davant la vida: sana, recomenable i que no té res a veure amb els mitjans de comunicació. Té a veure amb una visió de les coses basada en la pregunta. Hem de dubtar dels entrevistats, hem de dubtar dels mitjans que ens contracten, hem de dubtar de nosaltres mateixos. I hem de conviure amb la incertesa i la recerca de la veritat. Una veritat que mai assolirem. L’únic camí és aquest. I no el de les afirmacions taxatives, el dels arguments inflexibles o el de voler simplement tenir la raó, sense respectar ni obrir-se a les opinions dels altres.
La meva faceta com a educadora també parteix d’aquesta premissa. Res més important hi ha que educar amb la consciència d’un mateix i la de l’altre: aprenent a elaborar les pròpies reflexions i alhora respectant la dels altres, assumint que el món és canviant, prenent responsabilitats en la societat amb les accions del dia a dia, analitzant la realitat i veient-la des de diferents perspectives, valorant els valors propis i els dels altres – tot i les discrepàncies, sempre saludables.
D’aquí, el valor de les escoles. Veig cada dia i des de fa temps, com professors i mestres treballen amb aquest esperit, tot i les mil i una dificultats que troben en la seva tasca, per falta de recursos i de temps. Sembla que hi ha un sector de la població vol carregar sobre la comunitat educativa tota aquella ràbia acumulada que es té a causa de com van les coses, a la nostra societat. Potser caldria preguntar-nos tots plegats: què no fem bé? I assumir que tenim uns límits i també, una sèrie de responsabilitats. Una d’elles és allunyar-nos i convidar als altres a fugir del pensament únic: per a entendre’ns i conviure millor, per a no perdre energies en batalles estúpides, per a escoltar als altres, mirar-los als ulls i alhora expressar-nos en llibertat des del respecte i la bona fe.
Cuando saltas en el tiempo y aún no crees que algunos se fueron, porque los sientes presentes. Cuando otros se alejaron, al tomar otros caminos y, aún así, están contigo. Cuando el ayer y el hoy se unen. Vives los besos, las miradas y las caricias de aquel entonces en que sin darte cuenta conectabas con el infinito. Lo absoluto es mágico: no entiende de canas ni arrugas. Y es bello, potente, intenso: nada puede describirlo.
También está presente la tristeza de mi corazón roto en trocitos. Porque el amor tiene esas cosas: traiciona la inocencia y se transforma en desengaño. Y algo ahí muere, para hacer renacer otros sentires que se construyen sobre ruinas.
Sí, también es bello. Y el dolor hay que abrazarlo, para que él solito aprenda a irse por la puerta, de puntillas, silencioso, sin que nos demos cuenta. De repente una sonrisa o una agradable brisa de aire fresquito en las noches de verano hacen que todo cambie por un instante: un instante eterno, infinito.
Todo va juntito en una mochilita, cariño, como la que tú llevas a la escuela, pero que no se ve. Y de allí saco tantas cosas para regalarte, con la esperanza de que tus pasos avancen más rápido que los míos. Una libreta con apuntes de los días en que lloré o que reí, en que añoré o compartí. Un lápiz con el que escribir mis recuerdos y mis deseos. Una regla para dibujar líneas que me dirigiesen allí o allá, lejos o cerca. Una goma para intentar borrar lo imborrable. Un sacapuntas para afinar en mis decisiones. Y un rotulador para marcar que el día en que naciste todo volvió a empezar.
Aurora Antón
13 de febrero de 2020
Acte institucional del Dia Internacional per a l’eliminació de la violència de gènere, a l’Hospitalet de Llobregat, on representants dels grups de dones de la ciutat han llegit el manifest que han elaborat. Tot seguit, un minut de silenci per les 52 víctimes mortals, en el que portem d’any 2019. Avui mateix hem sabut que una dona de 26 anys ha estat assassinada per la seva parella a Tenerife.
CARTA A LES MEVES FILLES:
“Som i sereu, filles, protagonistes d’una revolució necessària per al bé de tot un món. I només pot ser una revolució que comenci des de dintre: amb la vostra manera de sentir, la vostra manera de pensar, la vostra manera d’actuar, la vostra manera de dir no i de posar límits, la vostra manera d’avançar i de créixer, la vostra manera d’estimar, la vostra manera d’escollir o de rebutjar, la vostra manera d’escoltar i de parlar, la vostra manera d’interpretar la història i el present, la vostra manera d’afrontar el futur, la vostra manera de treballar, la vostra manera de veure el món, la vostra manera d’impulsar els canvis que demana el nostre temps amb valentia, coratge, amor i gran força de voluntat.”
És un fragment de l’article, que podeu llegir sencer clicant aquí.
DIA DE LES DONES (I DELS HOMES QUE ENS ACOMPANYEN):
“El feminisme és una veu universal a favor dels drets humans més bàsics. I que inclou tothom. El feminisme és amplitud de mires, intel·ligència emocional i reconeixement de la vàlua de les persones. El feminisme és optar per relacions d’igual a igual, basades en el respecte mutu. El feminisme és real, és present, és necessari, i imprescindible en un moment històric que reclama compromisos i accions.”
És un fragment de l’article, que podeu llegir sencer clicant aquí.
LA PRINCESA REBEL:
“El Sr. SIVOLSPOTS cus boniques ales per què les nenes volin i compleixin els seus desitjos: ser pilot, una gran violinista o escriptora. Però els malvats membres de la família NOHOPODRÀSFERMAI els hi posen pedretes a les butxaques i a les sabates, per a què no puguin volar. Els hi diuen, amb tota la seva dolenteria: “has de ser prima i alta” o “les nenes corren menys que els nois”, per a fer-les sentir-se malament i insegures. Al final, gràcies a la Violeta –una nena molt eixerida i espavilada-, se n’adonen que s’han de desfer d’aquestes pedretes, fer amb totes elles una muntanya per a pujar ben amunt i arribar, si cal, fins a Mart. Des d’allà, la colla dels NOHOPODRASFERMAI es veuen minúsculs.”
És un fragment de l’article, que podeu llegir sencer clicant aquí.
EL NO RES:
“L’abús pot tenir mil cares. I al mateix temps mai et mira als ulls. És covard, una força violenta que neix del més profund no res. Un no res que deshumanitza i humilia, i que no és conscient ni del jo ni del tu: total desconnexió amb qui som, en l’era de les noves tecnologies. Quina trista paradoxa!”
És un fragment de l’article, que podeu llegir sencer clicant aquí.
Cal recordar totes les dones que al llarg de la història han lluitat per a un món millor. Encara queda molt per fer. Molt. Molt per dir, per denunciar. Molts esquemes per trencar. Cal una revisió interna de les nostres consciències. I és necessari que tant els homes com les dones ens autoavaluem i ens tranformem, per tal de predicar amb l’exemple a les noves generacions.
Clicant aquí podeu veure la notícia dels informatius de TV de l’Hospitalet.
