“Tête à tête” a Instagram

Aquesta iniciativa neix de la necessitat de fer visible com la societat pot canviar en positiu. La creativitat, l’autenticitat, la consciència, l’educació, els valors, la cultura, la mirada cap als altres, la generositat, el compromís social, les noves maneres de liderar marcaran el fil conductor de cada xerrada. Hi esteu convidats i convidades a acompanyar-nos i a participar en directe sempre que vulgueu. O podeu simplement mirar i escoltar a través d’aquest espiell tecnològic: al meu compte d’Instagram @auro_anton.

Si cliqueu a sobre dels cartells també podeu accedir a les xerrades que també trobeu al canal Youtube del “Tête à tête”, on us podeu subscriure per anar seguint-les cada setmana.

Decàleg per a una bona entrevista

Aquest article publicat a la revista #ReportCat de @periodistes_cat, m'ha permès compartir amb el periodista @Xaviero5 quines són, al meu parer, les claus per a fer una bona entrevista; i endinsar-me així de nou en el millor dels gèneres periodístics: https://t.co/Av3Z51z1pZ

— Auro Anton (@auro_anton) April 15, 2021

“On n’enseigne que ce que l’on est” (Jean Jaurès)

En matèria d’educació, tinc un lema que guia la meva manera de treballar. Rudolf Steiner ho va expressaar així: “No sereu bons professors si us concentreu només en el que feu i no en el que sou”. En definitiva, es tracta de predicar amb l’exemple. Cal prendre consciència de com ensenyem amb les accions i no amb les paraules. Si estic motivada, motivo els meus alumnes. Si estimo la matèria, més fàcilment els agradarà a ells/elles. Si entro per la porta amb un somriure, el clima de la classe serà més optimista.

Mirar-los als ulls, demostrar que els tinc presents i fer-me jo present. Preguntar-los com estan, quines són es les seves dificultats, verbalitzar quins crec que són els seus punts forts, acompanyar-los en la millora dels seus punts febles. La feina és conjunta. L’aprenentatge és mutu. El compromís és seu i meu.

Cultivar la bona comunicació i la confiança a les aules és part de la nostra feina. El respecte i l’aprenentatge davant les diferències. Mostrar-nos humans, persones autèntiques: amb les nostres virtuts i les nostres febleses. I encoratjar-los a avançar en el seu camí de manera cada vegada més autònoma, mentre nosaltres també avancem en el nostre.

L’alumnat aprèn de com som, davant la vida i les dificultats. Recordaran els nostres gestos i la nostra mirada, i no tant el contingut del que els hem ensenyat. Jean Jaurès també ho va expressar molt bé: “On n’enseigne pas ce que l’on sait ou ce que l’on croit savoir: on n’enseigne et on ne peut enseigner que ce que l’on est” (“No ensenyem el que sabem o el que creiem saber: només s’ensenya i només es pot ensenyar el que som”).

Bon courage à tou.te.s!! 😉

 

¿Paradiso perduto?

Escuchar la banda sonora de “Cinema Paradiso” es como una caricia al corazón. La sensibilidad de Ennio Morricone invita al ensueño y al recuerdo de imágenes bonitas. Y mientras la escucho hoy, me aparece un sentimiento de agradecimiento a los momentos bonitos del pasado.

A veces nos olvidamos de ellos, pensando en todo aquello que nos falta, más que en lo que nos regaló la vida: y sí, me regaló abrazos, besos, amores, amistades, paisajes, sueños, fantasías, risas, brisas, susurros de personas bonitas y sensibles. Algunas vinieron y se fueron; otras aparecen de manera intermitente; y a unas cuantas las tengo siempre presentes, en mi corazón, estén donde estén. Y todo es bonito. Todo fue y es un regalo. Incluso, a pesar de que ese momento bonito acabase siendo amargo. Siempre algo florece después: un alivio, un consuelo, un perdón, un olvido, un adiós.

No tengo miedo a la muerte. Sí, a otras cosas: me gustaría que mis hijas acumulasen recuerdos bonitos de su madre – queriéndolas, abrazándolas, cogiéndolas de la mano, levantándolas, acompañándolas, riendo, llorando, abrazando, hablando, estando. Pero no decido yo el tiempo restante. Así que quizás se trata de vivir momentos eternos desde siempre. Porque si el tiempo es relativo, un segundo puede ser infinito. Y lo es.

No hay paraísos perdidos. Hay paraísos presentes que viajan en el tiempo y que a veces nos visitan para dibujarnos sonrisas y lágrimas en ojos llenos de emoción. Y eso es vida. Y también eternidad.

“Tot es mou” de TV3 emet el vídeo del poema “Fins a la lluna”

@totesmoutv3 emet el vídeo del poema "Fins a la lluna" dedicat als àngels i astronautes #sanitaris #coronavirus. Gràcies per a fer-los arribar aquest missatge d'amor i de confiança en el futur ❤️🚀 pic.twitter.com/IWHHFtwef2

— Aurora Anton (@auro_anton) May 1, 2020

El Huffington Post publica el vídeo del poema “Hasta la luna” para agradecer el trabajo diario de ángeles y astronautas

Gracias a El Huffington Post por hacerlo llegar a nuestros ángeles y astronautas:

Per a tots els àngels i astronautes… Gràcies!!

Inspirada per una amiga que va estar ingressada a l’hospital i per dues altres amigues infermeres-astronautes, em vaig animar a escriure un text per a dedicar-lo al personal sanitari el dia de Sant Jordi.

La nit abans, vaig pensar que llegit per una actriu amb veu de nena, podria donar més vida al text. L’Alba Aluja no va trigar ni un minut a dir que sí, després de llegir el poema.

Finalment, tot i que sóc molt curosa amb la imatge de les meves filles, em va sortir fer un vídeo, on la petita interpretava el paper de nena que veu àngels i astronautes, i la “gran” interaccionava amb ella per a mostrar aquest amor que volíem fer arribar a metges i infermers que, tot i estar tan fatigats, somriuen cada dia amb la mirada per a animar els seus pacients.

És un missatge d’amor i de confiança en el futur, amb aquests àngels-astronautes com a veritables protagonistes. Esperem que us agradi i que el compartiu.

Clicant la imatge veuràs la petita història en vídeo del poema “Fins a la lluna”.

Fins a la lluna

Mamà, jo he vist un àngel…

Plorava d’amagat

per després

regalar-me un somriure.

Anava vestit de blanc

i m’abraçava

amb la mirada.

Semblava un astronauta

i cada dia em convidava

a viatjar fins a la lluna.

El seu cohet era màgic;

i de camí a la lluna,

us veia a vosaltres.

Mamà, jo he vist un àngel:

em somreia cada dia

amb els seus ulls.

Tenia una veu dolça

i superpoders!!!

El poder de despertar

l’esperança en tots nosaltres.

El poder de fer-nos veure

que la vida és bonica.

El poder de confiar

en un futur

on tot pot ser millor.

 

(versió pdf)      

Feliç Sant Jordi i molt d’amor a tots els àngels i astronautes… Gràcies!!!

El camí per trobar-te

Repassant vivències del passat, recordo riures i plors, amors i desamors, alegries i tristeses, il·lusions i decepcions, èxits i fracassos, començaments i finals.

Coneixes les meves febleses, el que m’ha fet tremolar i caure; la meva sensibilitat: aliada, fidel companya, amiga i traïdora al mateix temps.

Acaricies les meves ferides amb tendresa: i no es curen, però el dolor s’apaivaga amb la teva mirada indulgent, comprensiva, pacient.

Em dones la mà per anar junts a qualsevol lloc i a tot arreu.

I no et trobo a faltar mai: perquè sempre estàs amb mi, dins del meu cor, de la meva essència.

Agraeixo a l’univers el regal de poder caminar junts al llarg d’aquesta vida.

Sento que tot pren sentit: el meu passat, la meva vida, amor, ha estat el camí per trobar-te.

Vida, mort, eternitat.

Tot, al teu costat.

Estimar i estimar-se : la solució

No paro de repetir als meus alumnes de secundària i Batxillerat que el més important en aquests moments és cuidar-se i cuidar dels que estan a prop seu. La primera tasca que els vaig proposar va ser escriure un diari on expliquessin com se senten, quin és l’objectiu es marquen cada dia i quin és el millor moment del dia que han passat. Jo també l’escric i el comparteixo amb ells. I no m’amago dels moments de por, preocupació o tristesa: sé que negar-los no ajuda. Ells tampoc ho fan. I alguns diuen sentir-se cansats, desanimats o avorrits. Saber gestionar tot això serà el millor dels aprenentatges d’aquest temps de confinament.

Una de les coses que em preocupa, a part dels efectes del coronavirus, és l’estrès posttraumàtic que generarà aquesta situació extraordinària. Sortir de casa serà tota una fita. I ara que estem tancats és quan hem de visualitzar com ho afrontarem. Cal interioritzar sentiments, connectar amb nosaltres mateixos, i no fugir-ne. Tenim la responsabilitat d’estar el millor possible, per dintre i per fora: cuidar el nostre cos i també la nostra ànima. Però no des d’un optimisme forçat, sinó des de la consciència, des del realisme. És la tasca més important. La resta, a aquestes alçades, és totalment secundari.

Molts ja no sabem què dir a les xarxes, ni com dir-ho. Perquè entre tants vídeos, fotos, whatsapp i skypes, connectem amb la crua realitat i amb la por que fa que no parlem de com ens sentim en realitat. Sempre volem mostrar la millor cara a les xarxes socials. I potser és així com ha de ser. Però ara tocaria també pensar en trobar aquells espais per a compartir des d’una altra perspectiva: escoltant el patiment, les pors, la ràbia, o la tristesa d’uns i altres. I com més aviat comencem, millor.

Hi ha persones a qui els ha tocat de prop el coronavirus, persones que ja patien malalties greus abans, persones confinades amb problemes de convivència o fins i tot que pateixen maltractaments, persones que ja han perdut la seva feina, d’altres que saben que la perdran i que no podran pagar el lloguer o el menjar. Estem caient en un precipici que no sabem on ens portarà. I davant d’aquesta crisi que provocarà canvis encara desconeguts, l’únic que ens salvarà és l’amor. Estimeu, doncs, i estimeu-vos: és l’única solució.