No paro de repetir als meus alumnes de secundària i Batxillerat que el més important en aquests moments és cuidar-se i cuidar dels que estan a prop seu. La primera tasca que els vaig proposar va ser escriure un diari on expliquessin com se senten, quin és l’objectiu es marquen cada dia i quin és el millor moment del dia que han passat. Jo també l’escric i el comparteixo amb ells. I no m’amago dels moments de por, preocupació o tristesa: sé que negar-los no ajuda. Ells tampoc ho fan. I alguns diuen sentir-se cansats, desanimats o avorrits. Saber gestionar tot això serà el millor dels aprenentatges d’aquest temps de confinament.
Una de les coses que em preocupa, a part dels efectes del coronavirus, és l’estrès posttraumàtic que generarà aquesta situació extraordinària. Sortir de casa serà tota una fita. I ara que estem tancats és quan hem de visualitzar com ho afrontarem. Cal interioritzar sentiments, connectar amb nosaltres mateixos, i no fugir-ne. Tenim la responsabilitat d’estar el millor possible, per dintre i per fora: cuidar el nostre cos i també la nostra ànima. Però no des d’un optimisme forçat, sinó des de la consciència, des del realisme. És la tasca més important. La resta, a aquestes alçades, és totalment secundari.
Molts ja no sabem què dir a les xarxes, ni com dir-ho. Perquè entre tants vídeos, fotos, whatsapp i skypes, connectem amb la crua realitat i amb la por que fa que no parlem de com ens sentim en realitat. Sempre volem mostrar la millor cara a les xarxes socials. I potser és així com ha de ser. Però ara tocaria també pensar en trobar aquells espais per a compartir des d’una altra perspectiva: escoltant el patiment, les pors, la ràbia, o la tristesa d’uns i altres. I com més aviat comencem, millor.
Hi ha persones a qui els ha tocat de prop el coronavirus, persones que ja patien malalties greus abans, persones confinades amb problemes de convivència o fins i tot que pateixen maltractaments, persones que ja han perdut la seva feina, d’altres que saben que la perdran i que no podran pagar el lloguer o el menjar. Estem caient en un precipici que no sabem on ens portarà. I davant d’aquesta crisi que provocarà canvis encara desconeguts, l’únic que ens salvarà és l’amor. Estimeu, doncs, i estimeu-vos: és l’única solució.
“Som i sereu, filles, protagonistes d’una revolució necessària per al bé de tot un món. I només pot ser una revolució que comenci des de dintre: amb la vostra manera de sentir, la vostra manera de pensar, la vostra manera d’actuar, la vostra manera de dir no i de posar límits, la vostra manera d’avançar i de créixer, la vostra manera d’estimar, la vostra manera d’escollir o de rebutjar, la vostra manera d’escoltar i de parlar, la vostra manera d’interpretar la història i el present, la vostra manera d’afrontar el futur, la vostra manera de treballar, la vostra manera de veure el món, la vostra manera d’impulsar els canvis que demana el nostre temps amb valentia, coratge, amor i gran força de voluntat.”
“El Sr. SIVOLSPOTS cus boniques ales per què les nenes volin i compleixin els seus desitjos: ser pilot, una gran violinista o escriptora. Però els malvats membres de la família NOHOPODRÀSFERMAI els hi posen pedretes a les butxaques i a les sabates, per a què no puguin volar. Els hi diuen, amb tota la seva dolenteria: “has de ser prima i alta” o “les nenes corren menys que els nois”, per a fer-les sentir-se malament i insegures. Al final, gràcies a la Violeta –una nena molt eixerida i espavilada-, se n’adonen que s’han de desfer d’aquestes pedretes, fer amb totes elles una muntanya per a pujar ben amunt i arribar, si cal, fins a Mart. Des d’allà, la colla dels NOHOPODRASFERMAI es veuen minúsculs.”