Tinc un vincle especial i íntim amb l’olivera, del qual no n’era conscient fins fa poc. Nascuda a Barcelona, he tingut la sort d’estiuejar al camp durant els anys de la meva infantesa, la meva adolescència i postadolescència. Sóc filla d’un discret terratinent, amant de la natura. I sense adonar-me’n, durant anys, he sentit una forta atracció cap a unes terres plenes d’oliveres, on recordo haver passejat de petita, més aviat pendent de les figueres i dels tarongers, per una qüestió d’immediatesa: el saborós gust d’aquests fruits.
L’estiu passat vaig viure un episodi de realisme màgic, visitant aquelles terres i topant, de manera inesperada, amb els seus nous propietaris: uns periodistes francesos, que portaven temps buscant una caseta de camp a la muntanya.
Segons em van explicar, es van enamorar profundament d’aquest preciós paratge, tant com ho havia estat el meu pare i tal com -sense gairebé saber-ho- també ho estava jo. I és així que, com per art de màgia, es va obrir una misteriosa porta plena de records i sentiments que s’escolen com l’oli de les oliveres, alimentant la meva ànima.
Auro Anton 