La meva trajectòria ve marcada per dues professions apassionants: l’ensenyament i el periodisme. Durant anys, he gaudit amb la meva faceta de comunicadora, sempre guiada per una consciència social i humanista. La base de tot: la pregunta, la curiositat, el voler saber i -a partir d’això- actuar en coherència amb el que pensem i sentim. La meva màxima sempre ha estat que siguin els espectadors, els oients i els lectors qui extreguin les seves pròpies conclusions o qui generin les seves pròpies preguntes, davant de la realitat.
Els periodistes hauríem de ser simples transmissors de petits fragments d’aquesta àmplia realitat, sense amagar la seva complexitat, la seva magnitud, el seu canvi constant. Tenim la responsabilitat de generar el dubte, de proposar a tothom que fugi d’un pensament únic i simplificat, d’animar a què un es qüestioni a un mateix dia rere dia.
Fa anys que detecto la fragilitat de la professió periodística, mai he vist que realment fos un quart poder. Molts ja veuen evident que és una “professió titella” de la política i del món empresarial. Lamentable, tal com ho són les actituds mediocres, manipuladores, dèspotes, narcisistes i poc generoses que, de vegades, provoca en la gent de la professió aquesta trista “dependència”.
Tot i així, cal seguir estimant aquesta professió. El periodisme és una actitud davant la vida: sana, recomenable i que no té res a veure amb els mitjans de comunicació. Té a veure amb una visió de les coses basada en la pregunta. Hem de dubtar dels entrevistats, hem de dubtar dels mitjans que ens contracten, hem de dubtar de nosaltres mateixos. I hem de conviure amb la incertesa i la recerca de la veritat. Una veritat que mai assolirem. L’únic camí és aquest. I no el de les afirmacions taxatives, el dels arguments inflexibles o el de voler simplement tenir la raó, sense respectar ni obrir-se a les opinions dels altres.
La meva faceta com a educadora també parteix d’aquesta premissa. Res més important hi ha que educar amb la consciència d’un mateix i la de l’altre: aprenent a elaborar les pròpies reflexions i alhora respectant la dels altres, assumint que el món és canviant, prenent responsabilitats en la societat amb les accions del dia a dia, analitzant la realitat i veient-la des de diferents perspectives, valorant els valors propis i els dels altres – tot i les discrepàncies, sempre saludables.
D’aquí, el valor de les escoles. Veig cada dia i des de fa temps, com professors i mestres treballen amb aquest esperit, tot i les mil i una dificultats que troben en la seva tasca, per falta de recursos i de temps. Sembla que hi ha un sector de la població vol carregar sobre la comunitat educativa tota aquella ràbia acumulada que es té a causa de com van les coses, a la nostra societat. Potser caldria preguntar-nos tots plegats: què no fem bé? I assumir que tenim uns límits i també, una sèrie de responsabilitats. Una d’elles és allunyar-nos i convidar als altres a fugir del pensament únic: per a entendre’ns i conviure millor, per a no perdre energies en batalles estúpides, per a escoltar als altres, mirar-los als ulls i alhora expressar-nos en llibertat des del respecte i la bona fe.
Auro Anton 
Nunca mas clara la argumentacion de como vivir en crecimiento, cada dia comunicar y escuchar al otro… no es poca cosa.Escribir,expresar,dar,entregar,emocionar,concienciar…todo justo puede ser buena receta o un plato indigesto.Necesario reflexionar.Gracias.
Estic completament d’acord amb el que escrius i, com a professional de l’educació des de fa divuit anys, només et puc donar les gràcies per aquestes paraules, Aurora!!!!!
Si les escoles fossin tant poderoses, ja fa uns quants segles que hauríem construit “un món millor”. Les escoles, a través de la pregunta, poden qüestionar les creences de l’alumne, es diu. A la pràctica, els professors substitueixen una ortodòxia per una altra i només qüestionen dins la legalitat. Tot el que fan és posar un esquema i ensenyar una forma correcta d’escandalitzar-se enfront d’ell. No té res d’extrany: si un alumne, als divuit anys, té una capacitat real per qüestionar el que se l’ensenya, ja fa temps que ha abandonat l’escola (normalment amb un cabàs de suspensos i un diagnòstic, en el millor dels casos, de ser un “superdotat”, encara que normalment s’ha de conformar amb una trista “hiperactivitat”, autèntic premi de consolació en aquest context); si un professor s’atreveix veritablement a ser transgressor i generar un dubte autèntic el fan fora de la feina, simplement.
L’escola només pot anar darrere la societat. El pensament d’avantguarda i la genialitat estan fora d’ella necessàriament: totes dues coses només es poden donar al marge del que està establert. I no hi ha hagut mai res més establert que l’escola com a institució. Alguns es carreguen l’escola, donant-li la culpa de les seves frustracions i del fet evident que la societat no acaba d’anar com deuria, cosa que és manifestament injusta. No cometem el mateix error. A l’afirmar que l’escola pot qüestionar les coses, no fem més que caure en el mateix parany que els tremendistes: creure que l’escola té la capacitat (i per tant, el deure) de transformar la societat.
Divuit anys d’experiència com a professor.
Benvolgut Oriol, coneixent-te sé que tu sí ets un dels professors que planteja dubtes a la classe, perquè ets una persona que te’ls planteges a tu mateix. Per tant, prediques amb l’exemple davant dels alumnes. Com som també els influeix: de fet, els impacta, els hi queda molt més que els continguts que els ensenyem.
Considero que aquesta professió – i potser totes- necessiten l’impuls dels ideals. Sí, hi ha temes molt difícils d’afrontar. Sí, hi ha raons per a ser pessimistes. Sí, molts anys com a professor de vegades fa que un es cremi davant la impotència d’impulsar canvis que cada vegada són més necessaris, davant la trista realitat que en moltes ocasions ens trobem a les aules.
Però no ens hem de rendir, sinó plantejar els problemes i posar-los damunt de la taula. I insistir-hi, si cal, ja que molts ‘a priori’ prefereixen donar l’esquena a tot allò que incomoda: la proposta de certs canvis molesta i molt als que estan més ‘apalancats’ en el seu lloc de feina. Però són sans i imprescindibles, sobretot en una societat tant canviant com la nostra.
Les escoles, la cultura, són la base de tot. Marquen quin serà el nostre futur. I tal com estan les coses, toca reivindicar no més responsabilitat, sinó més reconeixement, més valor, més estima, més transparència, més consciència social, més bondat, més companyerisme i més treball en equip.