Saber què opinen els altres és un esport que no tothom practica. Molts prefereixen jugar al solitari. Sempre em sobta trobar en el dia a dia persones que no escolten, que s’obsessionen amb el que volen, sense importar-los les opinions dels altres. Al meu parer, són individus que resten, en comptes de sumar; i que estan paralitzats en una manera de ser i de fer obsoleta, individualista, obsessiva i egocèntrica.
Estem en un món global, on és bàsic conèixer el que ens envolta, per a saber qui som nosaltres. Mirar a l’interior no és suficient en el camí de l’autoconeixement. 
Si no hi ha entesa o respecte cap als altres – tot i la disparitat lícita d’opinions-, res no té sentit. D’aquí, la necessitat de fer un bon ús de la paraula i de saber mantenir diàlegs, amb la pregunta com a eina principal: per a conèixer el que ens envolta; i per a definir-nos, fins i tot emmirallant-nos en qui se sent contrari a nosaltres – abraçar-lo com a part de nosaltres i reconciliar-nos així amb el que som i el que no som: dues cares de la mateixa moneda.
També és convenient saber fer un bon ús del silenci. Saber callar quan toca és tot un art, propi de la comunicació saludable. Potser més que mossegar-se la llengua o reprimir-se, consistiria en saber aturar atacs verbals de qui, de manera contundent, no vol entrar en el nostre món i s’enerva davant la possibilitat de no sortir-se’n amb la seva . Quan algú ens veu com a enemics, pel simple fet que no estem d’acord amb el que ens diu o amb el que fa, de vegades és millor aturar-se i no caure en la trampa d’escalar-nos en una batalla de galls on un i altre volem tenir la raó. La raó és una fal·làcia: ningú pot tenir la raó. Simplement, tenim o no en compte als altres i els deixem o no ser tal com són: aquesta és la qüestió.
D’altra banda, hi ha silencis que maten: el silenci submís, el silenci conformista, el silenci de no buscar-se problemes tot i veure una injustícia, el silenci passota, el silenci de superioritat, el silenci de tirar la pedra i amagar la mà, el silenci covard… Els silencis parlen. I cal escoltar-los, interpretar-los. I potser, de tant en tant, respondre’ls amb paraules, encara que incomodin. En el millor dels casos, després de la tempesta, ve la calma. És la música de la vida.
Molts tenen por a les preguntes, perquè tenen por a les paraules contràries al seu pensament o a la seva voluntat: a la realitat que no entenen o que no volen. Neguen així la 
riquesa i l’obertura de mires, bàsiques per a la salut mental i social. Tot i que faci mal, cal recordar els traumes històrics, socials i personals. La llavor de la violència està en aquests silencis que maten. Callar és morir. La paraula valenta no coneix victòria –i menys encara, amb tants silencis que maten. Però sí obre portes que alguns volen tenir tancades amb pany i forrellat: la porta del lliurepensament, la porta dels altres, la porta del que encara desconeixem de nosaltres mateixos.
[Reflexions mentre preparo la 5ena edició del curs Tècniques i claus de l’entrevista, que imparteixo el pròxim dimecres, 13 de juliol, al matí al Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de Jordi Évole (La Sexta), Albert Om (TV3), Ima Sanchís (La Vanguardia), Manel Fuentes (Catalunya Ràdio,Tele 5, Antena 3), Àngel Casas (BTV), Montserrat Domínguez (Huffington Post), Josep Maria Vallès (Tot Sant Cugat) i François Musseau (Libération, RFI, Géo).]
Auro Anton 