No paro de repetir als meus alumnes de secundària i Batxillerat que el més important en aquests moments és cuidar-se i cuidar dels que estan a prop seu. La primera tasca que els vaig proposar va ser escriure un diari on expliquessin com se senten, quin és l’objectiu es marquen cada dia i quin és el millor moment del dia que han passat. Jo també l’escric i el comparteixo amb ells. I no m’amago dels moments de por, preocupació o tristesa: sé que negar-los no ajuda. Ells tampoc ho fan. I alguns diuen sentir-se cansats, desanimats o avorrits. Saber gestionar tot això serà el millor dels aprenentatges d’aquest temps de confinament.
Una de les coses que em preocupa, a part dels efectes del coronavirus, és l’estrès posttraumàtic que generarà aquesta situació extraordinària. Sortir de casa serà tota una fita. I ara que estem tancats és quan hem de visualitzar com ho afrontarem. Cal interioritzar sentiments, connectar amb nosaltres mateixos, i no fugir-ne. Tenim la responsabilitat d’estar el millor possible, per dintre i per fora: cuidar el nostre cos i també la nostra ànima. Però no des d’un optimisme forçat, sinó des de la consciència, des del realisme. És la tasca més important. La resta, a aquestes alçades, és totalment secundari.
Molts ja no sabem què dir a les xarxes, ni com dir-ho. Perquè entre tants vídeos, fotos, whatsapp i skypes, connectem amb la crua realitat i amb la por que fa que no parlem de com ens sentim en realitat. Sempre volem mostrar la millor cara a les xarxes socials. I potser és així com ha de ser. Però ara tocaria també pensar en trobar aquells espais per a compartir des d’una altra perspectiva: escoltant el patiment, les pors, la ràbia, o la tristesa d’uns i altres. I com més aviat comencem, millor.
Hi ha persones a qui els ha tocat de prop el coronavirus, persones que ja patien malalties greus abans, persones confinades amb problemes de convivència o fins i tot que pateixen maltractaments, persones que ja han perdut la seva feina, d’altres que saben que la perdran i que no podran pagar el lloguer o el menjar. Estem caient en un precipici que no sabem on ens portarà. I davant d’aquesta crisi que provocarà canvis encara desconeguts, l’únic que ens salvarà és l’amor. Estimeu, doncs, i estimeu-vos: és l’única solució.
Auro Anton 