La presència de les dones als mitjans de comunicació: xerrada amb Olga Viza i Milagros Pérez Oliva a L’H el 12 de març

Aquest dijous 8 de març de 2018 llegeixo el manifest oficial del Dia Internacional de les Dones a la Rambla Just Oliveras. I dilluns 12 de març a les 19h, a l’espai l’Harmonia de l’Hospitalet, mantinc una xerrada oberta al públic amb les periodistes Olga Viza i Milagros Pérez Oliva. S’emetrà en directe en streaming pel canal digital de L’H i en diferit el 16 de març per TV de l’Hospitalet.

 

Per a més informació de la xerrada cliqueu aquí

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’assignatura pendent:

tallersadpc

Un any més, des de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, impartim aquest curs 2019-2020, a escoles i instituts el Taller de periodisme crític i social. Cal incentivar als centres educatius la necessitat de veure certes cares ocultes de la professió, per tal que aprenem a formular-nos preguntes des de l’anàlisi dels fragments i dels espectres de realitat que ens arriben a través dels mitjans. Aprofundir en la perspectiva de gènere aporta pistes sobre com llegir entre línies, com captar certs continguts capciosos, com no caure en certes trampes, com qüestionar el que llegim o veiem. Tenim la responsabilitat social de ser consumidors de mitjans exigents. I cal donar eines als centres educatius per a què això sigui possible. Seguirem en aquesta línia, mentre el periodisme crític continuï sent l’assignatura pendent.

Clicant aquí podeu accedir al contingut d’aquests tallers.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La pregunta com a eina de vida

Saber què opinen els altres és un esport que no tothom practica. Molts prefereixen jugar al solitari. Sempre em sobta trobar en el dia a dia persones que no escolten, que s’obsessionen amb el que volen, sense importar-los les opinions dels altres. Al meu parer, són individus que resten, en comptes de sumar; i que estan paralitzats en una manera de ser i de fer obsoleta, individualista, obsessiva i egocèntrica.

Estem en un món global, on és bàsic conèixer el que ens envolta, per a saber qui som nosaltres. Mirar a l’interior no és suficient en el camí de l’autoconeixement. interrogantSi no hi ha entesa o respecte cap als altres – tot i la disparitat lícita d’opinions-, res no té sentit. D’aquí, la necessitat de fer un bon ús de la paraula i de saber mantenir diàlegs, amb la pregunta com a eina principal: per a conèixer el que ens envolta; i per a definir-nos, fins i tot emmirallant-nos en qui se sent contrari a nosaltres – abraçar-lo com a part de nosaltres i reconciliar-nos així amb el que som i el que no som: dues cares de la mateixa moneda.

També és convenient saber fer un bon ús del silenci. Saber callar quan toca és tot un art, propi de la comunicació saludable. Potser més que mossegar-se la llengua o reprimir-se, consistiria en saber aturar atacs verbals de qui, de manera contundent, no vol entrar en el nostre món  i s’enerva davant la possibilitat de no sortir-se’n amb la seva . Quan algú ens veu com a enemics, pel simple fet que no estem d’acord amb el que ens diu o amb el que fa, de vegades és millor aturar-se i no caure en la trampa d’escalar-nos en una batalla de galls on un i altre volem tenir la raó. La raó és una fal·làcia: ningú pot tenir la raó. Simplement, tenim o no en compte als altres i els deixem o no ser tal com són: aquesta és la qüestió.

D’altra banda, hi ha silencis que maten: el silenci submís, el silenci conformista, el silenci de no buscar-se problemes tot i veure una injustícia, el silenci passota, el silenci de superioritat, el silenci de tirar la pedra i amagar la mà, el silenci covard… Els silencis parlen. I cal escoltar-los, interpretar-los. I potser, de tant en tant, respondre’ls amb paraules, encara que incomodin. En el millor dels casos, després de la tempesta, ve la calma. És la música de la vida.

Molts tenen por a les preguntes, perquè tenen por a les paraules contràries al seu pensament o a la seva voluntat: a la realitat que no entenen o que no volen. Neguen així la pany i forrellatriquesa i l’obertura de mires, bàsiques per a la salut mental i social. Tot i que faci mal, cal recordar els traumes històrics, socials i personals. La llavor de la violència està en aquests silencis que maten. Callar és morir. La paraula valenta no coneix victòria –i menys encara, amb tants silencis que maten. Però sí obre portes que alguns volen tenir tancades amb pany i forrellat: la porta del lliurepensament, la porta dels altres, la porta del que encara desconeixem de nosaltres mateixos.

[Reflexions mentre preparo la 5ena edició del curs Tècniques i claus de l’entrevista, que imparteixo el pròxim dimecres, 13 de juliol, al matí al Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de Jordi Évole (La Sexta), Albert Om (TV3), Ima Sanchís (La Vanguardia), Manel Fuentes (Catalunya Ràdio,Tele 5, Antena 3), Àngel Casas (BTV), Montserrat Domínguez (Huffington Post), Josep Maria Vallès (Tot Sant Cugat) i François Musseau (Libération, RFI, Géo).]

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carta a la Vida

madre-hija-klimtEstimada Estel,

no sé quina serà

la teva missió

en aquest món.

Però vull que sàpigues

que ets fruit de l’amor;

que quan neixis

encara seràs llavor

de tot el que pots ser i esdevenir;

que pots abraçar la por i xiuxiuejar-li

que res pot contra l’amor:

aquesta força que ens impulsa

i ens porta de la foscor a la llum del sol.

Ets un estel,01-van-gogh-noche-estrellada

que guia la nostra fe:

la fe en tu i en el cel.

De tant en tant, mira cap amunt

i gaudeix de la petitesa:

l’univers és infinit i etern.

I tu estaràs eternament en els nostres cors, Continua llegint

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor

La cita del 15 d’octubre és ineludible. Recordar l’assassinat d’un president escollit democràticament forma part d’una història que no hem d’oblidar mai. Cal sempre revisar quin és l’estat de la nostra democràcia i del nostre sistema judicial.

acte lluís companys

Presentant l’acte d’homenatge a Lluís Companys, 75 anys després del seu afusellament.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Celebració dels 100 anys de 8 ciutadans de L’Hospitalet

Per a mi, és un dels actes més entranyables, com a presentadora. I aquest any, estant embarassada, ha estat encara més emotiu. Jo sempre deia a la meva iaia: “has d’esperar-te a conèixer els meus fills, no pots marxar abans”. Però no va poder ser així. I si ara visqués, encara no hagués fet els 100 anys, que sí tenien tots els avis presents en aquest acte. La vida, la història, la família. Tots ells representen gran part del que som nosaltres.

Aurora Anton acte centenaris

Si voleu veure el vídeo de la notícia de l’acte, cliqueu aquí.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La iaia Matilde, el Mercat de Collblanc i els crancs domesticats

El passat 16 de març, 36 comerços de l’Hospitalet van ser guardonats per la seva trajectòria, en la ja tradicional Nit del Comerç. Alguns d’ells, sumen més de 75 anys d’història, fent un servei als ciutadans. L’alcaldessa Núria Marín va destacar la seva ànima i va recordar anar de la mà amb la seva mare a comprar era més que anar a comprar, era parlar amb veïns i veïnes, interessar-se els uns dels altres. I va destacar com de joveneta sovint anava a la botiga que regentaven els pares d’una amiga seva i que va ser així com va conéixer al germà d’aquesta amiga, que va acabar sent el seu marit.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jo també, a l’escenari, li vaig comentar que anar de la mà de la meva àvia a comprar al Mercat de Collblanc era un moment especial per a mi. Els meus germans i les meves cosines sempre recordem anar a la peixateria per a la paella dels diumenges. La iaia Matilde hi comprava sempre petits crancs. Ella era una delicada i alhora modesta modista – que va treballar per a la mare de la Tita Cervera (l’actual baronesa Thyssen) i per a una dona que vivia en un pis enorme l’Avinguda Tarradellas de Barcelona i que nosaltres, aleshores els petits de la casa, li dèiem la Sra. Lagarta. Doncs bé, quan arribàvem a casa, després de la compra del dissabte, els hi posava – als crancs- un fil per a què els seus néts juguéssim a passejar-los per casa. Un record tan curiós -el de veure caminar cap enrera a uns crancs momentàniament pseudodomesticats- com entranyable.

Notícia a TV Hospitalet

Notícia a LH Digital

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari